Mart i Hefest: La tornada de la Historia

El segle XXI serà un segle de ferro i de tempestes. No s’assemblarà en res a aquelles prediccions armonioses fetes fins els anys seixanta. No s’esdevindrà l’aldea global profetitzada per Marshall MacLuhan al 1966, ni el planeta en xarxa (network planet) de Bill Gates, ni la civilització mundial liberal i sense historia dirigida des d’un únic Estat “onusí” descrita per Francis Fukuyama. Serà el segle dels pobles en competició i de les identitats ètniques. I paradoxalment, els pobles reeixits seràn aquells que es mantinguin fidels o que tornaran als valors i realitats de l’antigor, ja siguin aquests biològics, culturals, ètics, socials o espirituals, i que, alhora, seran els que dominin amb mestratge la tecnociència. El segle XXI serà aquell on la civilització europea, prometeica i tràgica més eminentment fràgil, patirà una metamorfosi o arribarà a conèixer el seu propi i inaturable crepuscle. En acabat, serà un segle decisiu.

A Occident, els segles XIX i XX han estat els de la creença en l’alliberament de les lleis de la vida, als que s’ha cregut que era possible arribar a la ment després d’haver arribat a la Lluna. El segle XXI molt probablement posarà les coses al lloc que les pertoca i suposarà el “retorn a allò real”, també molt probablement mitjançant el camí del patiment. Els segles XIX i XX han vist l’apogeu de l’esperit burgés, aquella petita sífilis mental, monstruosa i lletja fotocopia de la noció d’elit. El segle XXI, temps de tempestes, veurà com es renoven alhora els conceptes de poble i aristocràcia. El somni burgés s’enfonsa en la podridura dels seus mateixos principis i de les seves promeses porugues: No són, forçosament, temps de bonança i cofoisme pel materialisme i el consumisme, el capitalisme transnacional triomfant i l’individualisme. I no molt més per la seguretat, la pau o la justícia social.

Conreem l’optimisme pessimista de F.-W. Nietzsche. «Ja no resta cap ordre al que defensar, cal refer-ne un de nou», va escriure Pierre Drieu La Rochelle. I sorgeixen les preguntes: ¿Pot ser que vagi tot malament al decurs de les primeres passes del segle XXI? ¿Pot ser que tots els indicadors estiguin en vermell roent? Doncs millor encara. ¿Potser no ens predeien la fi de la historia després de l’enfonsament de la U.R.S.S.? Estem assistint justament al seu retorn sorollós, bel·licós i arcaic. L’islam torna a encetar les seves guerres de conquesta. L’imperialisme americà es desencadena. La Xina i l’India malden per arribar a ser superpotencies, etc. El Segle XXI estarà sota el doble signe de Mart, el Déu de la Guerra, i d’Hefest, el Déu forjador d’espases, mestre-patró de les tecniques, dels focs tel·lúrics.

ENVERS LA QUARTA EDAT DE LA CIVILITZACIÓ EUROPEA

A la civilització europea, civilització superior, cal no dubtar gens en afirmar-la com a tal front la cantarella llangorosa de l’etnomasoquisme xenòfil, i caldrà, per poder sobreviure al Segle XXI, fer-hi una revisió colpidora de certs dels seus principis. I només en serà capaç si resta ancorada a la seva eterna personalitat metamòrfica: Haurà de transformar-se tota sencera restant com ella mateixa alhora, conrear l’arrelament i la desinstal·lació, la fidelitat identitària i l’ambició històrica.

La Primera Edat de la civilització europea aplega l’Antiguitat i l’Edat Mitjana: Moment de gestació i de creixement. La Segona Edat va des dels Grans Descobriments fins la Primera Guerra Mundial: Es l’assumpció. La civilització europea conquereix el món. Però de la mateixa forma que Roma o l’Imperi d’Alexandre Magne, ella mateixa es fa devorar pels seus mateixos fills: Occident i Amèrica, i per aquells pobles que ella mateixa ha (superficialment) colonitzat. S’obre llavors, a un tràgic moviment d’acceleració de la historia, la Tercera Edat de la civilització europea després del Tractat de Versalles i la fí de la guerra civil europea de 1914-18: El malaurat segle XX ¡Només quatre generacions van caldre per fer estimbar en decadència el treball ascendent, la labor solis de més de quaranta generacions! La historia s’assembla a les asímptotes trigonomètriques de la “teoria de les catàstrofes”: Es al pinacle de la seva esplendor que la rosa es marceix, és després el temps assolellat i de serenor quan el cicló esclata. ¡La roca Tarpeia es ja propera al Capitoli!

Europa va ser víctima del seu mateix prometeisme tràgic, de la seva mateixa obertura al món. Víctima d’aquest excés de tota expansió imperial: L’universalisme, oblidadís de tota solidaritat ètnica interna global.

La Quarta Edat de la civilització europea s’obre avui. I serà la del renaixement o la perdició. El segle XXI serà per aquesta civilització hereva dels pobles-germans indoeuropeus, el segle malaurat, el del fatum, del destí que distribueix la vida o la mort. Però el destí no és l’atzar absolut. Contràriament a les religions del desert –el qual simbòlicament no representa més que el buit absolut– els pobles europeus saben endins de si mateixos que el destí i que les divinitats no són sempre omnipotents front la voluntat de l’home. Com Aquil·les, com Ulisses, l’home europeu dels orígens es manté dempeus i mai ajagut, prostrat o agenollat front els seus deus. No hi ha sentit de la historia.

Fin i tot ferit, l’Arbre pot seguir creixent. Amb la condició de que retrobi la fidelitat a les seves mateixes arrels, als seus fonaments ancestrals, al terra que nodreix la seva saba.

LA METAFORA DE L’ARBRE

L’Arbre són les arrels, el tronc i el fullatge. Es a dir, el germen, el soma i la psique.

1) Les arrels representen el “germen”, el sòcol biològic d’un poble i el seu territori, la seva terra materna. Elles no ens pertanyen, les transmetem. Elles pertanyen al poble, a l’ànima ancestral i per vindre del poble, anomenada pels grecs Ethnos i pels germànics Volk. Vénen des dels ancestres i tenen com a destí les noves generacions. (Es per això que qualsevol mestissatge és una apropiació indeguda d’un bé a transmetre i, una altre vegada, una traïció). Si el germen s’esvaeix, ja no és possible res més. Podem tallar el tronc de l’arbre, però pot tornar eventualment a rebrotar. Però si arranquem les arrels o embrutem la terra, tot s’ha acabat. Es per això que les colonitzacions territorials i les desfiguracions étniques són infinitament més greus i mortals que les covardes servituds culturals o polítiques, de les que un poble pot, si cal, refer-se perfectament. Les arrels, principi dionisíac, creixen i s’endinsen al terra, mitjançant noves ramificacions: Vitalitat demogràfica i protecció territorial de l’Arbre contra les males herbes. Les arrels, el “germen”, mai arriben a estar mortes. Aprofundeixen en la seva essència, tal i com ho entenia Martin Heidegger. Les arrels són a la vegada “tradició” (allò que es transmet) i “matèria ígnia” (font viva, etern reinici). Les arrels són llavors en conjunt la manifestació de la memoria i d’alló ancestral més profunds i del etern caràcter jove dionisíac. I aquesta manifestació ens remet al concepte capital d’aprofundiment.

2) El tronc, és el “soma”, el cos, l’expressió cultural i física d’un poble, sempre en constant innovació nodrida per la sava vinguda des de les arrels. No està quallat o petrificat, gelificat. S’engreixa en capes concèntriques aixecant-se tot ell envers el cel. Avui, aquells que volen neutralitzar i abolir la cultura europea miren de “conservar-la” com si fos un monument del passat, com si estigues dins una capsa de formol, adient pels erudits “neutres”, o bé abolir la memòria històrica per les joves generacions. El tronc, sobre la terra que el manté, és, edat rere edat, creixement i metamorfosi. L’Arbre de la llarga cultura europea està alhora arrelat i desinstal·lat (soscavat). Un roure de deu anys no s’assembla a un roure de mil anys. És tanmateix sempre el mateix roure. El tronc, aquell que rep i s’acara al raig, obeeix al principi del raig jupiterià.

3) El fullatge. És el més esberladís i el més bell. Mor, es marceix i reneix com el Sol. S’estén en tots els sentits. El fullatge representa a la “psique”, és a dir a la civilització, a la producció i la profusió de noves formes de creacions diverses. Es la raó de ser de l’Arbre, la seva assumpció. D’altre banda, ¿a quina llei obeeix el creixement de les fulles? A la fotosíntesi. Es a dir a “fer servir la força de la llum”. El Sol nodreix la fulla que, a canvi, produeix l’oxigen vital. L’eflorescent fullatge segueix doncs el principi apol·lini. Pero atenció: Si creix desmesurada i anàrquicament (com és el cas de la civilització europea que ha volgut, en convertir-se en l’Occident mundial, estendre’s pel planeta sencer), serà sobtat per la tempesta, com si d’una vela mal trellada es tractés, i farà abatre i desarrelar l’Arbre que el manté. El fullatge deu ser podat, disciplinat. Si la civilització europea vol subsistir, no ha d’obrir-se a tota la Terra ni deixar els braços oberts…, al igual que un fullatge en excés curiós que s’estén per tot arreu i es deixa escanyar per les heures. Li caldrà concentrar-se sobre seu propi espai vital, es a dir Eurosiberia. D’aquí la importancia de l’imperatiu de l’etnocentrisme, mot políticament incorrecte però que ha de ser preferit al model “etnopluralista” i que de fet alguns errats o calculadors miren de teoritzar confonent l’esperit de resistència de l’èlit rebel del jovent.

Podem comparar la metàfora tripartita de l’Arbre amb la del Coet, extraordinària invenció europea. Corresponent els reactors cremant i els propulsors a les arrels, al foc tel·lúric. El cos cilíndric de l’enginy s’assembla al tronc de l’arbre. I la capçalera del projectil, des d’on sortiran els satèl·lits o les naus alimentades per l’energia dels panels solars, fa pensar en el fullatge.

¿Es potser un atzar versemblant que els grans programes de coets espacials bastits per europeus -incloent els expatriats als EUA endevinant-se, òbviament, a qui esmentem- s’hagin anomenat respectivament Appolo, Atlas, Mercury, Thor y Ariane? L’Arbre, és el poble. De la mateixa forma que el coet, puja envers el cel, sortint tanmateix d’una terra, d’un sòl fecund on cap altre arrel paràsita pot ser admesa. A una base espacial, és garanteix una empara perfecta, una netedat total de l’àrea de llançament. Igualment, el bon jardiner sap que per fer segur que l’arbre creixi en alçada i s’enforteixi, cal que alhora s’alliberi la base sobre la que s’asseu de les inoportunes males herbes que deixen eixutes les seves arrels; alliberar el seu tronc de l’opressió de les plantes paràsites; però alhora podar el brancam massa prolix que manqui de verticalitat.

DEL CREPÚSCLE A L’ALBADA

Aquest segle serà el del renaixement metamòrfic d’Europa, com el Fènix, o de la seva anihilació en tant que civilització històrica i la seva transformació en Luna Park cosmopolita i estèril, mentre els altres pobles, pel que els respecta, mantindran les seves identitats i desemvoluparan el seu poder. Europa està amenaçada per dos virus emparentats: El de l’oblit de si mateix, de l’assecament interior, i el de l’“obertura a l’Altre”, excessiva. Al segle XXI, a Europa, per sobreviure, li caldrà alhora reaplegar-se, tornar de nou a la seva memòria i empaitar la seva mateixa ambició, fàustica i prometeica. Tal és l’imperatiu de la coincidentia oppositorum, la convergència dels contraris, o la doble necessitat de la memòria i la voluntat de poder, del recolliment i de la creació innovadora, de l’arrelament i la desinstal.lació. Heidegger i Nietzsche…

El començament del Segle XXI serà com aquella mitjanit del món, desesperant, de la que parlava en Friedrich Hölderlin. Pero al més fosc de la nit, ben sabut és que pel matí, el Sol tornarà, Sol Invictus. Rere el crepúscle dels deus: L’Albada dels deus. Els nostres enemics han cregut sempre en la Gran Nit i les seves senyeres estàn ornades amb símbols d’estels nocturns. Pel contrari, sobre les nostres senyeres esta encunyat l’Estel del Gran Matí, amb raigs arborescents: La roda, la flor del Sol de Migdia.

Les grans civilitzacions saben passar de les tenebres de la decadència al renaixement: l’islam i la Xina ho han demostrat. Els Estats Units d’América no són una civilització, per res, si no una societat, la materialització mundial de la societat burgesa, al igual que un cometa, amb un poder tan groller com fonedís. No tenen arrels. No són els nostres veritables competidors pel que fa a l’escala de la historia, per res, senzillament són paràsits.

Els temps de la conquesta s’han exhaurit. Ara ve el de la reapropiació interior i exterior, la reconquesta de la nostra memòria i el nostre espai: ¡I quin espai! Catorze fusos horaris sobre els que el Sol mai no es posa. Des de Brest fins l’Estret de Béring, no hi ha dubte, aquest és veritablement l’Imperi del Sol, i és de fet l’espai vital i d’expansió propi dels pobles indoeuropeus. Sobre el flanc sudest, tenim els nostres cosins hindús i sobre el flanc est, a la gran civilització xinesa, que podrà segons vulgui esdevenir aliada o enemiga. Sobre el flanc oest, vinguda des de més enllà de l’Oceà: L’Amèrica que tindrà sempre com objectiu barrar el pas a la unió continental (de l’espai eurosiberià). Tanmateix, ¿podrà fer-ho eternament?

I a més, sobre el flanc sud: La principal amenaça, ressorgida des del fons de les èpoques del passat, aquella amb la que no podem transigir (absolutament per res).

Certs lenyadors miren d’abatre l’Arbre. Entre ells s’hi troben molts traïdors, molts col·laboradors. Defensem la nostra terra, preservem el nostre poble. El compte enrere s’ha encetat. Encara tenim temps, malgrat que aquesta vegada no en tenim gaire.
Encara més, fins i tot si aconsegueixen tallar el tronc o si la tempesta l’abat, restaran tanmateix les arrels, sempre fecundes. Amb una sola brasa n’hi ha prou per revifar l’incendi.

Pot succeir, evidentment, que abatin l’Arbre i esquarterin el seu cadàver, en un cant crepuscular, i en tant anestesiats, els europeus no percebin el dolor. Però la terra és fecunda i amb una sola llavor n’hi ha prou per rellançar el plançó. Al segle XXI, preparem els nostres fills per la guerra. Eduquem al jovent una nova aristocràcia, fins i tot malgrat que sigui minoritària.

Molt més que la moral, cal practicar des d’ara mateix la hipermoral, és a dir decir l’ètica nietzscheana dels temps difícils: Quan un defèn el seu poble, és a dir els seus propis fills, quan un defèn allò essencial, segueix la regla d’Agamenó i de Leónides així com també la d’en Carles Martel: Es la llei de l’espasa la que preval, aquella on la que el bronze i l’acer reflecteixen la lluentor del Sol. L’Arbre, el coet, l’espasa: Tres símbols verticals que parteixen del terra a la llum, alçats des de la Terra envers el Sol, animat per la saba, el foc i la sang.